2.- L'ús de l'activitat al llarg de les civilitzacions
L'ús terapèutic de l'activitat i del moviment, ha estat apreciat des dels inicis de les civilitzacions.
Al 2600 a.C., els xinesos pensaven que la malaltia era generada per la inactivitat orgànica i utilitzaven l'entrenament físic, mitjançant exercicis gimnàstics, per promoure la salut i fins i tot, segons les creences, per assegurar la immortalitat.
Cap el 2000 a.C., els egipcis construïren temples a on els melancòlics assistien en gran nombre per consolar la seva malaltia i en els quals, l'ús del joc i d'activitats recreatives era molt característic.
A la Grècia clàssica, al voltant de l'any 600 a.C., Escupalio, funda l'hospital de la ciutat de Pérgamo, a on consolava el delirium amb l'ús de cançons, música, literatura, i farses. Entre el 600 a.C. i el 200 d. C., Pitàgores, Tales de Mileto i Orfeo, utilitzaren la música com a remei de diversos mals. Hipòcrates recomanava la lluita lliure, la lectura i el treball per mantenir l'estat de salut.
Ja a l'època romana, Cornelio Celso (14-37 d.C.) recomanava la música, la conversa, la lectura, i exercicis, fins el punt d'arribar a la fatiga, per millorar les ments trastornades. Per a problemes d'estómac, va recomanar les lectures en veu alta. És curiós el fet de què recomanés les ocupacions que estiguessin ajustades al temperament de cada persona. Séneca (55 a.C- 39 d.C.), recomanava el treball per a qualsevol tipus d'agitació mental. Galeno (129-199) defensava el tractament mitjançant l'ocupació, emfatitzant que "l'ocupació és la millor medicina natural i és essencial per a la felicitat humana".
Durant l'Edat Mitjana, gairebé no es desenvolupa la idea d'ocupació amb finalitats terapèutiques.
Fins al Renaixement no ressorgeix. Entre 1250 i el 1700, l'interès científic es va dirigir a l'anàlisi del moviment i autors com Leonardo da Vinci, Descartes i Bacon es fixaven amb el ritme, la postura, i el gast d'energia. Ramazzini remarca la importància de la prevenció, davant del tractament, i la importància d'observar al pacient en el seu lloc de treball. Santorius (metge), senyalà com els exercicis ocupacionals i la recreació, podien incrementar la vitalitat.
Durant els segles XVIII i XIX hi va haver un ràpid desenvolupament de la psicologia, l'anatomia, i la fisiologia, aspecte que va contribuir a l'aparició dels patrons de la fisioteràpia i de la teràpia ocupacional.
Al 1780, Tissot va classificar l'exercici ocupacional en actiu, passiu i mixte. Recomanà tocar el violí, cosir, tocar la campana. Al 1789, Pinel va introduir el tractament pel treball a l'Hospital de Bicetre, per a malalts mentals. Prescrivia exercicis físics i ocupacions manuals, amb la creença que la feina humana executada rigorosament era el millor mètode d'assegurar una bona moral i disciplina.
Amb la Segona Guerra Mundial, es va reconèixer la Teràpia Ocupacional realment. El projecte Brabazan, introduït a Escòcia al 1898 a l'asil de Woodilee, de Lenzie, va ser una notable experiència de l'ocupació com a tractament. Aquesta consistia en "ensenyar als residents malalts a utilitzar les mans d'una manera útil".
Subscriure's a l'RSS