1.- Introducció
Una professió també té arrels. Totes les tècniques, mètodes, modalitats i teories, utilitzades en la pràctica actual de la teràpia ocupacional, tenen arrels històriques. Així com la història familiar és part de la vida privada, el coneixement de la història professional, és part de la vida laboral.
A continuació, veurem de manera molt esquemàtica, que certament, les ocupacions han tingut un valor terapèutic des de temps bastant remots.
El desenvolupament de la teràpia ocupacional, s'inicia en la trama de la història humana, però s'enriqueix durant el segle XIX i principis del XX.
L'ocupació ha tingut un paper central en l'existència humana, probablement, des de l'inici dels temps.
La salut i l'ocupació estan vinculades, perquè la pèrdua de salut, disminueix la capacitat per comprometre's en l'ocupació.
2.- L'ús de l'activitat al llarg de les civilitzacions
L'ús terapèutic de l'activitat i del moviment, ha estat apreciat des dels inicis de les civilitzacions.
Al 2600 a.C., els xinesos pensaven que la malaltia era generada per la inactivitat orgànica i utilitzaven l'entrenament físic, mitjançant exercicis gimnàstics, per promoure la salut i fins i tot, segons les creences, per assegurar la immortalitat.
Cap el 2000 a.C., els egipcis construïren temples a on els melancòlics assistien en gran nombre per consolar la seva malaltia i en els quals, l'ús del joc i d'activitats recreatives era molt característic.
A la Grècia clàssica, al voltant de l'any 600 a.C., Escupalio, funda l'hospital de la ciutat de Pérgamo, a on consolava el delirium amb l'ús de cançons, música, literatura, i farses. Entre el 600 a.C. i el 200 d. C., Pitàgores, Tales de Mileto i Orfeo, utilitzaren la música com a remei de diversos mals. Hipòcrates recomanava la lluita lliure, la lectura i el treball per mantenir l'estat de salut.
Ja a l'època romana, Cornelio Celso (14-37 d.C.) recomanava la música, la conversa, la lectura, i exercicis, fins el punt d'arribar a la fatiga, per millorar les ments trastornades. Per a problemes d'estómac, va recomanar les lectures en veu alta. És curiós el fet de què recomanés les ocupacions que estiguessin ajustades al temperament de cada persona. Séneca (55 a.C- 39 d.C.), recomanava el treball per a qualsevol tipus d'agitació mental. Galeno (129-199) defensava el tractament mitjançant l'ocupació, emfatitzant que "l'ocupació és la millor medicina natural i és essencial per a la felicitat humana".
Durant l'Edat Mitjana, gairebé no es desenvolupa la idea d'ocupació amb finalitats terapèutiques.
Fins al Renaixement no ressorgeix. Entre 1250 i el 1700, l'interès científic es va dirigir a l'anàlisi del moviment i autors com Leonardo da Vinci, Descartes i Bacon es fixaven amb el ritme, la postura, i el gast d'energia. Ramazzini remarca la importància de la prevenció, davant del tractament, i la importància d'observar al pacient en el seu lloc de treball. Santorius (metge), senyalà com els exercicis ocupacionals i la recreació, podien incrementar la vitalitat.
Durant els segles XVIII i XIX hi va haver un ràpid desenvolupament de la psicologia, l'anatomia, i la fisiologia, aspecte que va contribuir a l'aparició dels patrons de la fisioteràpia i de la teràpia ocupacional.
Al 1780, Tissot va classificar l'exercici ocupacional en actiu, passiu i mixte. Recomanà tocar el violí, cosir, tocar la campana. Al 1789, Pinel va introduir el tractament pel treball a l'Hospital de Bicetre, per a malalts mentals. Prescrivia exercicis físics i ocupacions manuals, amb la creença que la feina humana executada rigorosament era el millor mètode d'assegurar una bona moral i disciplina.
Amb la Segona Guerra Mundial, es va reconèixer la Teràpia Ocupacional realment. El projecte Brabazan, introduït a Escòcia al 1898 a l'asil de Woodilee, de Lenzie, va ser una notable experiència de l'ocupació com a tractament. Aquesta consistia en "ensenyar als residents malalts a utilitzar les mans d'una manera útil".
3.- Inici de la disciplina al voltant del segle XX
En la societat i en el context cultural de l'Anglaterra del segle XIX, els temes del treball i l'ocupació van ser tractats en nombrosos escrits. Durant aquella època; van aparèixer moltes idees i punts de vista diferents, però els que van influir a la Teràpia Ocupacional, pertanyien a la filosofia de l'humanisme i als valors socials del humanitarisme que desenvoluparen el tractament moral i el moviment de les arts i oficis.
3.1. Els Pioners
A) EL TRACTAMENT MORAL:
El tractament moral es desenvolupa com una reacció a l'enfoc de les malalties mentals. Abans, es consideraba al malalt mental, com a algú que havia perdut completament la raó, i per això, era semblant a un animal, se'l considerava com un pecador, com un criminal, i possiblement, posseït per dimonis.
Com a tals, aquestes persones eren perilloses, i no podien ser responsables dels seus propis actes en la societat. En els hospitals per a atenció de malalts mentals, frequentment maltractaven als pacients, els encadenaven, i els posaven en exhibició per a curiositat dels visitants. No obstant, no tots estaven d'acord en considerar les malalties mentals com a alguna cosa incurable. Algunes persones sostenien que era pitjor la cura, que la mateixa malaltia. D'Aquesta manera, el tractament moral, va tenir èmfasi, sobre el comportament moral.
Les transformacions del pessimisme en optimisme, amb respecte a la cura de la bogeria, van ocòrrer quan canvià el pensament sobre les causes de les malalties mentals, se les deixa de veure com a alguna cosa somàtica, per a considerar-les com a psicològiques. Aixó, el tractament moral, va evolucionar a partir del moviment humanista.
Dintre del tractament moral, ens trobem amb dos personatges importants:
a) SAMUEL TUKE.- Quàquer anglès, que fou responsable de popularitzar el sistema terapèutic anomenat "Tractament moral". El seu avi, William Tuke, va fundar al 1976, El Retiro de York, Anglaterra. Tuke, al igual que Pinel (que estudiarem a continuació), no creia que el maltractament i càstigs ajudessin a recuperar la salut mental. Tuke, mantenia que les malalties mentals eren curables. Enlloc de subjectar els malalts, els deslligava, i els vestia, tal i com havia fet Pinel, i Tuke, afegeix la idea d'estimular als pacients, a aprendre autocontrol, i utilitzant ajudants, els inicia en diverses ocupacions o distraccions adaptades a diferents pacients.
La influència d'abordar, sobretot, les malaties psicòtiques, passen a EE.UU, de forma que els quàquers nordamericans, comencen a imitar el tractament moral i així, comencen a utilitzar el concepte "ocupació".
b) PHILIPPE PINEL.- Durant la Revolució Francesa, i en l'etapa posterior, s'aporta contingut nou en la forma de tractar les malalties mentals, ja que anteriorment en aquesta època, a aquests malalts se'ls encadenava, considerant-los com "animals". Per això, Pinel fou el primer que trenca amb les cadenes que aprisionaven als malalts mentals. Al 1973, estableix pràctiques que condueixen a un sistema més humà per al tractament de les persones amb malalties mentals.
Le seves reformes van ser àmpliament reconegudes i seguides a Europa; no obstant, els reformistes nortamericans, no segueixen els seus consells. Pel contrari, elegeixen visitar als reformistes d'Anglaterra (Tuke). Això era més degut a la religió quàquera que a un desacord amb les idees de Pinel, donat que els reformistes anglesos seguien un curs similar cap a un tractament més humanitari.
Per tant, arribem a la conclusió que Pinel, desencadenava als pacients, establint unes normes comuns en el tractament de les psicosis:
- Els pacients han de tenir una organització de totes les seves activitats.
- El treball i l'activitat organitzada, es converteixen en un tractament per tractar la indolència.
En realitat, el tractament moral significa quelcom semblant. "dintre de tots els individus, hi ha "alguna cosa" que no es pot tornar boja, i per tant, si es desencadena a aquests pacients, és quan es pot alliberar aquesta "cosa", sempre i quan se li proporcioni una activitat, i permeti la socialització de l'individu".
Ens allunyem d'Europa, i ens apropem a nordamèrica. El primer metge que va utilitzar el tractament moral i ocupació en els EEUU, fou Benjamín Rush, també quàquer.
Freqüentment, se'l considera el pare de la psiquiatria nordamericana. Ell va considerar la bogeria com una malaltia del cervell, a diferència de les teories prevalents a la medicina europea, que la consideraven com una malaltia del cos. Aquest autor (1962), creia que "l'home estava fet per ser actiu". Per això, recomenava l'exercici, el treball i la música, com a part del tractament de la malaltia mental. Les idees de Rush, van ser molt revolucionaris en el seu temps.
Com podem veure, el tractament moral ha arribat als Estats Units, per la influència de Tuke, més que de Pinel, com vam veure anteriorment. No obstant, l'epoca d'or del tractament moral i l'ocupació en els hospitals nordamericans, fou entre els anys 1840 i 1860. Dintre d'aquest període, ens trobem a varis autors:
c) RUFUS WYMAN.- Supervisor de l'Asil de Mclean, proper a Boston, que va començar a funcionar el 1812. Wyman fou específic al tractament moral i a l'ocupació. Va establir: "S'han de proporcionar ocupacions agradables, comprometre a la ment i exercitant el cos en activitats tals com: engronssar-se, cavalcar, caminar, cosir, brodar...., realitzades amb ordre i regularitat".
d) AMARIAH BRIGHAM.- Metge supervisor del Utica State Hospital of New York, va exposar així els beneficis del tractament moral i l'ocupació: "l'ús de la ment, de fet, les labors manuals, s'ha desmostrat que és més beneficiós per comprometre l'atenció i portar la ment en nous temes del pensament més que pel seu efecte directe sobre el cos".
El tractament moral es va practicar durant molts anys i amb èxit en els Estats Units. Així i tot, requeria un escas nombre de pacients, alta proporció d'empleats per pacients, i una població de pacients homogènea. Quan va augmentar la necessitat de llits per a pacients psiquiàtrics i creixeren àmpliament les institucions per a persones amb trastorns mentals, l'aplicació d'aquests conceptes no es va poder continuar, i el tractament moral fou reemplaçat per altres formes d'atenció, quan moltes de les idees van reaparèixer en forma de teràpia ambiental.
Tal i com hem vist, l'època d'or de l'aplicació d'aquest tractament, fou entre els anys 1840 i 1860.
Després de la Guerra Civil, la crisis econòmica va assolar els hospitals, els defensors de les propostes van morir, el públic va perdre l'interés, i els hospitals es van omplir de nous inmigrans que tenien dificultats per a adaptar-se al seu nou pais. Va declinar el TRACTAMENT MORAL i el nou concepte d' OCUPACIÓ, encara que l'ocupació va reaparèixer a principis dels s. XX, com teràpia ocupacional.
B) EL MOVIMENT D'ARTS I OFICIS
Podem dir, que aquest moviment comença quan finalitza l'anterior, és a dir, al 1860. Aquest moviment, va anar guanyant espai en la salut general, més que en una àrea determinada. Reconeixien la relació de l'exercici i l'aire pur amb la bona salut, així els promotors d'aquest moviment recomenaven el retorn de les persones viure en petites viles, realitzant productes vàlits i artesans promovent bens i serveis per augmentar la confiança en sí mateixos.
Hem de citar a dos autors: JOHN RUSKIN, (filòsof angles que fou reconegut per aquestes idees), i WILLIAMS MORRIS, artista anglès, i alumne de l'anterior, que va destacar en tota la seva obra, el valor de la planificació funcional i l'artesania ben planificada. La importància d'aquest moviment, fou la proporció de dos enfocs:
a) Considera que el valor concret de l'ocupació, és el seu poder per allunyar l'atenció del pacient de la discapacitat, aplicat a la Salut Mental. Aquest enfoc, es va anomenar en principi, "ocupacions de sala, activitats per a invàlits o distraccions", y més endavant es va denominar "TERÀPIA DE DIVERSIÓ". Aquest enfoc, predominarà en la pràctica, per a persones amb trastorns mentals.
b) Rescata el valor de l'activitat,en termes de curació, és a dir, es prepara al discapacitat per a que pugui treballar, tenint en compte els gustos del pacient. (actv. Laboral - vocacional). En aquest enfoc, se'l va anomenar "entrenament manual, educació vocacional i entrenament vocacional". En la pràctica de la teràpia ocupacional, es va utilitzar, per a persones amb discapacitats físiques.
Per tant, en resum, podem dir que l' ACTIVITAT, segons hem vist fins ara, té les següents característiques:
- MORAL (tractament moral) I LLIGAT AL LABORAL (enfocament del moviment de les arts i els oficis)
- ENTRETENIMENT (primer enfocament del moviment de les arts i els oficis); i
- LABORAL LLIGAT A LA PRODUCCIÓ (segon enfocament del moviment de les arts i els oficis).
a) Dr. HERBERT JAMES HALL, als EEUU, a l'any 1904, tracta de buscar un tractament alternatiu a la neurastènia (esgotament), basat en l'activitat. Abans, quan una persona deia que estava cansada, se li recomanava no fer res. En canvi, Hall deia que si algú estava cansat, se li recomanaven una sèrie d'activitats que regulessin el funcionament vital.
Lògicament, aquest autor està influenciat pel moviment anterior. El treball de Hall fou el priemr estudi sistemàtic pel que fa als efectes de l'ocupació sobre la salut mental de l'individu. Observà que molts dels seus pacients milloraven quan s'utilitzaven ocupacions i horaris d'activitats com a sistema terapèutic. Fou un dels promotors de la teràpia ocupaiconal, convertint-se en el president de la Societat Nacional per a la Promoció de la Teràpia Ocupacional (NSPOT).
b) JANE ADDAMS, que fundà la casa HULL, unida a Hall, l'autor anterior. Fundà el museu de Treball. Allà els nous immigrants podien observar com es realitzaven els diferents oficis i escoltaven conferències que tractaven el com l'elaboració industrial havia canviat de procediments.Aquest museu serví com a programa d'assaig per a la rehabilitació laboral d'immigrants que tenien dificultats per adquirir destreses ocupacionals necessàries per aconseguir un treball (1901).
c) SUSAN TRACY, infermera que començà un curs per a l'entrenament d'infermeres que usaven ocupacions per al tractament dels seus pacients. Tracy escriví el rpiemr llibre conegut de teràpia ocupacional Estudis sobre ocupacions per a invàlids, dins el qual es descriuen les activitats artístiques o manuals que ella seleccionava per a cada pacient. Publicà algunes primeres tècniques d'avaluació per al nivell de desempenyorament funcional dels pacients. Per tant fou Tracy qui desenvolupà sistemes d'anàlisi i avaluació d'activitats i desempenyorament dels individus. A més a més portà a terme el primer curs de formació en ocupació, en un esforç per a fomentar aquest tipus de teràpia com a tractament per a malalts físics i mentals. Impartí nombrosos cursos de formació. Considerava a més a més que els terapeutes ocupacionals havien de tenir una qualificació adient per a tractar a cada pacient.
d) ADOLPH MEYER, arribà als EEUU procedent de Suïssa al 1892. Va conèixer les activitats de la casa Hull. Meyer considerava que els transtorns mentals, més que disfuncions específiques d'una estructura o funció particular del cervell o cos, eren resultat d'hàbits o comportaments desorganitzats que provocaven problemes per a viure. Pensava que una persona havia d'organitzar la seva vida diària en períodes de treball, de joc, repòs i son. Creia que els ritmes de vida (treball, jocs, descans i son) havien de tenir un equilibri, i aquest equilibri s'aconseguia fent un programa de vida saludable en la pràctica habitual, com a base per a un sentiment i emoció saludables. Creia que el deteriorament de l'hàbit era causa de la malaltia i per això pensava que l'ús sistemàtic d'interessos i de temps, era part fonamental de la teràpia. Va escriure el primer article de teràpia ocupacional, teoritzant sobre què és l'activitat.
e) LOUIS HAAS, mestre d'oficis, que escriví extensament sobre l'ús de les tasques i oficis amb propòsits terapèutics i defensà amb arguments molt vàlids el rol dels homes com a terapeutes ocupacionals.
3.2. Els Fundadors:
Al 1914, dues persones intercanviaven correspondència que tractava sobre la fundació d'una organització de persones interessades en el "Treball Ocupacional", nom amb el que es va conèixer inicialment la teràpia Ocupacional. L'iniciador fou fue George Edward Barton; el receptor el doctor Williams Rush Dunto. Barton es tornà un defensor de la teràpia ocupaiconal després d'una llarga malaltia i convalescència durant les quals experimentà personalment els beneficis del tractament de l'ocupació. Això va ser el que li va fer adoptar el nom de Teràpia Ocupacional (TO).
Segons Barton, la TO és la ciència de formar o estimular la persona malalta de tal manera que implicarà aquelles energies i activitats produint un efecte terapèutic beneficiós.
La correspondència d'E. Barton amb el doctor Dunton va anar sent cada cop menys amistosa, ja que Barton colia que la nova orgnaització fos tal i com ell l'havia visualitzada, i temia que el doctor Dunton entregués la direcció de l'entitat a un metge, però al final es posaren d'acord, i tots dos foren fundadors de l'organització que es coneixí amb el nom de Societat Nacional per a la Promoció de la Teràpia Ocupacional.
El Dr. Williams Rush Dunto es considera que és el pare de la professió. Com a psiquiatre ja usava la TO per a tractar persones amb transtorns mentals. Participà en programes d'ocupació i entrenament per a infermeres. Al 1915, publicà el primer text complet de TO.
Un altre dels membres fundadors fou Eleanor Clark Slasgle, treballadora social interessada pels efectes nocius de la inactivitat de les perosnes amb malaltia mental a estances hospitalàries. Estudià a la casa Hull. Per les activitats que va desenvolupar, va treballar a la mateixa associació que altres companys a la NSPOT i a l'AOTA. Va fundar a Chicago la primera escola de terapeutes ocupacionals. La interdependència dels components físics i mentals fou un ingredient fonamental per enaltir la TO. Les modalitats utilitzades a aquest programa, incloíen activitats manuals, treball vocacional, ball folclòric, jocs, activitats de lleure, i gimnàs. La teoria que hi havia rere aquest tipus d'activitats era desenvolupar un equilibri entre el treball, eld escans i el joc (basant en la filosofia de Meyer), en les eprsones amb malalties mentals.
4.- Primera Guerra Mundial
Joel Goldthwait, cirurgià ortopèdic de Boston, estudiava dins el bàndol d'aliats d'Europa i Canadà, els mètodes per ajudar als soldats a recuperar-se de les seves ferides de guerra. Durant aquest període, la TO entrà en un món que comporta un enfocament científic per al tractament de la incapacitat física. Foren usats per primera vegada dispositius, tècniques i mètodes.
Joel Goldthwait considerava l'ús de tallers curatius en els quals es proporcionaven ocupacions als homes per a mantenir la salut física i mental, a nivell general o per a recuperar l'ús d'una aprt del cos, com per exemple e canell o la mà. Finalment es realitzà una crida per a dones auxiliars de recuperació mitjançant la TO. El propòsit de les activitats de les auxiliars de recuperació, fou:
... accelerar la recuparació dels pacients promovent la joia i creant una atmosfera hospitalària més plaent durant el temps de convalescència, ocupant les mans i les ments dels pacients amb objectius profitosos.
Els auciliars de recuperació tractaren a persones amb diagnòstic d'amputació, ceguesa, tuberculosi, hipocondries, neurosi d'ansietat, pànic als gasos i síndrome de confusió.
L'esforç de la guerra resultà positiu per a la TO, i es van establir així diverses escoles de TO. Es formaren terapeutes, es reconegué publicament, i es desenvoluapren polítiques i procediments, així com definicions i descripcions dels serveis de TO. Un dels resultats negatius fou la decisió de definir la TO, situant la disciplina sota l'autoritat mèdica. Altres aspectes negatius doren que els auxiliars de recuperació no pogueren obtenir estatus militar. Finalment, amb la pèrdua dels mateixos, es van perdre les destreses per al tractament de les discapacitats físiques desenvolupades durant la guerra. La pràctica de la TO tonrà a destinar-se principalment a les persones amb alteracions mentals. Al 1937 només un 2% dels terapeutes ocupacionals treballaven en ortopèdia, el 25% a hospitals generals, el 8% a hospitals de tuberculosi i el 59% a hospitals psiquiàtrics.
La pràctica de la TO millorà durant la dècada del 1920, els hospitals tornaren a estar interessats en apliar els serveis de TO. L'expansió fou especialment ràpida a la costa atlàntica, sobretot a Nova York, amb la mà de Slagle i Marylan, on treballava Dunton.
Moltes d'aquestes conquestes durant aquesta dècada tornaren a perdre's al 1930. Així la Llei d'Economia Nacional i la depressió de 1933, afecten profundament al personal i el pressupost destinat a la TO. Es van tancar moltes clíniques i el personal patí una reducció dràstica.
5.- Segona Guerra Mundial
El camp de la TO no estava ben preparat per l'adveniment de la Segona Guerra Mundial al 1941. A les forces armades dels EEUU només dotze persones treballaven com a terapeutes ocupacionals, vuit de les quals eren terapeutes registrats. Al llarg dels anys que durà la guerra, es tractà d'assegurar la disponibilitat del personal suficient. I per últim, fou necessari entrenear a 899 persones en cursos establits amb caire d'urgència per la guerra a vàries escoles de TO.
Un dels resultats més importants de la Segona Guerra Mundial fou el desenvolupament de departaments de medicina física. Amb el recolzament d'aquesta, la pràctica de la TO en discapacitats físiques fou capaç d'establir els fonaments que havia perdut sota la influència de l'ortopèdia. Per primera vegada moltes de les tècniques foren escrites i publicades mitjançant serveis d'impressió governamentals. Es publicà la primera edició del llibre de text Principis de Teràpia Ocupacional al 1947. I els terapeutes ocupacionals aconseguiren el seu estatus militar.
Per tant, amb l'arribada de les guerres, es canvia de perspectiva en T.O., és a dir, només es dedicaven a malalts mentals, ara, a més, a ferits de guerra.
Subscriure's a l'RSS